el monstre de la nutella

Com m'afecta a mi el confinament. Ja sabeu que fa una mica més d'un any vaig tenir un Accident Vascular Cerebral (AVC) o Ictus. Tinc una lesió a la part esquerra del cervell que sobretot m'ha deixat seqüeles a la part del llenguatge. Tinc afàsia, que és una afectació de produir i o comprendre el llenguatge. Fa un any vaig perdre tota la capacitat de produir-lo verbalment i escrit. Amb rehabilitació i molt esforç l'he anat recuprant durant tot aquest any i pico. També al principi vaig tenir seqüeles fisíques, que vaig recuperar bastant ràpid, tot i que tenia torpesa i no ha tornat a ser normal del tot. Un AVC té moltes conseqüències. Hi ha canvis emocionals, tens canvis d'humor repentins i sobtats sense motius. L'estabilitat emocional és super important, és vital tenir suport de la gent més propera a tu i tenir el cap centrat (algo que sempre m'ha costat!). L'ajuda dels que estan amb tu al teu costat és bàsica. Tots els metges, que no són pocs, m...

Tothom té por a morir, potser no tothom, però la majoria sí. En realitat la por no és a morir un mateix sinó a que es mori la gent que t'estimes. Perquè al cap i a la fi un cop morts som això, morts. Durant aquest últim any he vist com gent del meu entorn ha mort, i he pensat i reflexionat molt sobre tot això. El que de debò m'entristeix és veure la tristor i la pena i el buit que queda en les persones que es queden. I he pensat molt en la sort que he tingut de no ser una més a la llista de baixes. Alguns em diran que no he de pensar en aquestes coses, però és inevitable, qui no ho fa? Alguns també diran que és fatalista pensar així o dramàtic. Res més lluny del drama. Si alguna cosa he après, és que s'ha de aprendre a viure sense por. I de por en sé bastant, em podeu creure. Viure sense preocupar-se de tonteries, de coses que poden passar i que encara no han passat, ni tan sols saps si passaran. Diuen també que has de perdonar. Si, però el més important és perdonar-se...

No estic estancada però he arribat a un punt que no avanço tan ràpid com voldria. També em costa expressar el que sento o fer entendre les meves sensacions o els meus sentiments. Em costa controlar la manera com dic les coses i no les expresso com vull. No sé canalitzar lo que sento encara que sigui bo o dolent. Encara dia dies que sento ràbia, o frustració. Aparentment tothom em veu bé, però ni molt menys estic al 90%, ni m'hi acosto. Jo diria que estic en un 65% i mirant-ho del cantó positiu. Sovint la frase que escolto més és la de "dóna gràcies  perquè podries estar pitjor". I ja les dono ja, lo que la gent molts cops no entén que per molt que jo estigui millor que molts altres tampoc em vull quedar a on estic. Vull estar millor. I no és normal voler estar millor? A cas és egoïsta? El moment en el que estic no és còmode. Ja sé que no arribaré al cent per cent, tan debò si! Però vull arribar a un punt que em senti còmode. Ara encara que sembli que no, encar...

Ja no recordo el dia que vaig parlar normal per últim cop. Ja no recordo què és parlar amb fluïdesa i espontàniament. Sense pensar, sense estructurar cada frase. Sense posar-me nerviosa davant d'una conversa. Sense estar tensa. Sense poder expressar lo que vull, com ho vull o com m'agradaria que sonés. Sovint m'encallo, canvio sons, lletres, les ajunto... Sé que ha passat poc temps, però és suficient per oblidar com era parlar normal. No sé si ho tornaré a fer, però està clar no deixaré de intentar-ho per aconseguir-ho. Tothom em diu: "si ja ho fas bé!" Però, no.... No ho faig bé! Ho faig millor que fa 21 setmanes si, però encara queda molt per aprendre. La frustració i la impotència encara hi són. Sé que he tingut molta sort perquè la seqüela que m'ha quedat és aquesta, però no treu que em senti impotent massa sovint. Podria haver sigut pitjor, ho sé, i cada dia dono gràcies. I encara que estic bé i contenta a vegades també m'enfado. M'enfado perq...

No, no ho sóc. Hi ha dies que costa més assimilar les coses. En general puc dir que estic bé anímicament, però no puc negar que a vegades és una mica difícil. Sóc una muntanya de sentiments. El pitjor és la por. Fins ara m'havia refugiat a la comoditat de estar acompanyada, però les coses s'acaben. Un dia has de fer un pas més, i no dic que l'hagi fet per voluntat pròpia, la qüestió és que el vaig haver de fer. Les nits són llargues. Tot lo que noto durant la nit es multiplica per mil. El formigueig, el mal de cap, el cansament, etc. A vegades crec que només penso que sento totes aquestes coses. I sé que no faig les coses bé. No reacciono bé amb la gent que m'importa i que m'està ajudant. Sé que per ells no és fàcil tampoc. I també sé que a vegades tampoc fan bé les coses. No naixem ensenyats. No sóc valenta. Només sóc una supervivent de les circumstàncies. Em limito a aprendre, a ser tossuda i exigir-me fer-ho millor cada dia. Fa 77 dies que vaig perdr...

  Necessito la llum del sol. Fa dies que costa veure la llum del sol. Necessito fer la fotosíntesi, que em toquin els rajos de sol a la pell i m'escalfin. Que em donguin color. Que m'animin i em facin somriure. Crec que he descobert que la llum que he de seguir és la del sol. He arribat al límit. Coses que poden resultar insignificants m'estan treient la son. Una disculpa sincera mirant-me als ulls. Una simple veritat després de tanta vida de mentida. Un m'alegro de veure't. Per un cop sento que he de ser una mica egoista i deixar de preocupar-me i ocupar-me dels altres. Em diuen que he de pensar més en mi, serà veritat?  És algo que després de tants anys encara no he après. Estic la última de la llista de les "tasques a fer". Hauré de començar a aprendre'n... No vull que em prenguin més el pèl. Vull aprendre a dir que no i no sentir-me fatal per fer-ho. Vull dir les coses pel seu nom i que no em jutgin. No vull amagar-me del q...

Tot podria ser tan fàcil com fer un ctrl X + ctrl V. Però com que a l'espècie humana ens agrada complicar-ho tot, res acaba sent tan fàcil. Estem influenciats per pensaments, molts d'ells irracionals. Aquests són els que ens ho fan fer tot rebuscat i difícil. Els que no ens deixen caminar, perquè són irreals, són mentida. Després també estem carregats de pors. Pors que no ens deixen avançar. Que ens boicotegen. Que ens impedeixen ser qui som i ser feliços. Estic estancada. En un punt que no va endavant ni endarrere. Com si estigués en un roc enmig del mar. Rodejada d'incertesa  i sentiments als que no vull renunciar. Avui m'inunda la pena mentre vaig omplint caixes de records. Però només són això, records. I de records no podem viure perquè no avancem. Petits trossets de la nostra història que es van quedant empaquetats en caixes fins ves a saber quan. Potser fins que deixin de ser tristos. He de sortir d'aquest roc i fer un pas endavant, que sigui e...

Avui t'ho dedico a tu. Tu ja saps qui ets. Ets la persona més màgica que conec. Fa ja uns quants anys que ens coneixem i sempre has sigut especial. I avui m'he adonat que a part d'especial ets màgic... perquè avui, has tornat a fer màgia! Avui no veia colors quan mirava més enllà de demà, feia ja masses dies que no era capaç de dibuixar un somriure i no trobava ni il·lusió ni motivació per enlloc. I no em preguntis per què però t'he escrit. I un altre cop ho has aconseguit. M'has fet veure que hi ha colors, que jo sóc de colors, que puc somriure i que sempre hi ha a qui li agradarà el meu somriure! Que qui no et valora no es mereix ni un minut del teu temps. Feia molt temps que no parlàvem i si d'alguna cosa m'arrepenteixo és de no haver-ho fet abans. Però potser el moment era ara i avui. Has aconseguit tantes coses amb tan poca estona! I com ja t'he dit no sé demà estaré millor o pitjor, el que si sé és que ara veig les coses des d...

Què és la por? Aquest cap de setmana he participat a la meva primera cursa cicloturista. Era un repte enorme per mi. Molts km, molt desnivell, molta gent, molta pressió, i podria fer la llista encara més llarga. Vaig tenir molts dubtes des del dia que m'hi vaig inscriure. Però al final la vaig fer. El plantejament era senzill: et fa por no fer-ho bé, no acabar, fracassar? Si. Però què era pitjor, provar-ho i no aconseguir-ho o quedar-te amb el dubte de que podria haver anat bé? La por és un estat que amb certa mesura ens va bé, ens fa ser prudents, en fa no arriscar-nos en situacions que ens posen en perill, ens accelera el pols, ...  Però una por excessiva ens bloqueja, ens reprimeix, fa que no visquem, ens impedeix ser feliços. Per por molts estaríem encara vivint a casa els pares, no hauríem après a anar en bici, no ens aparellaríem mai perquè ens fa por que ens deixin! No sortiríem a la muntanya de nit... No aprendríem a esquiar, la gent no es casaria ni tind...

Avui demano perdó. Demano perdó perquè he traït la confiança d'algú especial. D'algú important fins a infinits. D'algú que no sap fins a quin punt és important. Durant mesos hem cultivat la desconfiança i això m'ha portat a actes bruts i immperdonables. Per això demano perdó. Sóc culpable, ho he fet, i les mentides són les que m'han conduït a la desconfiança i la desconfiança a fer el que he fet.  No m'agraden les mentides, i aquestes són les que m'han portat fins aquí. Quan tinc dubtes em mengen per dins. Em van fent petita mica en mica. I he de saber. Vull saber. Quan entenc les coses és quan puc passar pàgina i deixar-les enrere. Descobrir algo i no explicar-t'ho hagués sigut pitjor creu-me. Perquè guardar-ho a dins només hagués sigut una bomba de rellotgeria que hagués explotat i hagués sigut fatal. No confessar el que he fet a la llarga hagués sigut pitjor i hagués acabat amb tota opció a amistat. Confessar-ho t'ha fet mal, he t...

Ser positiu significa no començar les frases amb un "si però". Cada "però" que surt de la nostra boca ens resta punts per aconseguir allò que volem.  Ser positiu significa fer les coses amb il·lusió. Fer-les de cor. Somriure davant de cada repte diari al que ens enfrontem. Somriure quan ens llevem i quan anem a dormir. Somriure durant el dia. Regalar somriures quan ens creuem algú pel carrer. Somriure perquè sí. Somriure quan pensem en aquella persona especial. Somriure perquè ens han somriugut. Ser positiu és voler que tot surti bé, trobar la màgia quan creus que l'has perdut. És deixar-te endur per les emocions de cada moment i pels sentiments. No negar-te ser feliç i gaudir dels moments que t'omplen. No anar en contra del que et diu el cor.  Ser positiu és deixar de buscar excuses i boicotejar els bons moments. Volar sense por. No pensar en les angoixes del demà. Gaudir de cada minut. Ser positiu és no tenir por de què passarà...

Sovint em sento que el temps em va en contra. Vaig a destemps, o vaig en direcció contrària. M'aferro a coses que em fan sentir còmode. Això deu ser lo de la famosa zona de confort que hem de aprendre a sortir-ne. Poc a poc aprenc a no dependre d'aquestes coses ni de certs sentiments, cada dia em desperto volent ser una mica més independent que ahir. I lo millor és que ho aconsegueixo, però hi ha dies que apareixen fets que em desordenen el meu caos interior.  No crec en el que és socialment correcte i passo de anar a corrent del que dicta la "normalitat". La meva vida no és normal, és única, és diferent, jo vull ser qui decideixi sobre ella i això és el que la fa especial. I sí, sóc caòtica i tinc dubtes. No sempre tinc les coses clares i no sempre tinc objectius llunyans. Encara penso que no sé què vull ser quan sigui gran i si em pregunten per què no bec cafè contesto que perquè això ho fan les persones grans, i jo no sóc gran encara. Prefereixo...

  Què és el temps? És una pregunta típica amb infinitat de respostes tòpiques. Avui no veig les coses amb la millor perspectiva (i menys quan és el segon cop que ho torno a escriure perquè se m'ha esborrat tot). Però no desisteixo i torno a començar. Dic que no veig les coses amb la millor perspectiva perquè em sento atrapada com un hamster en una roda girant i girant sense trobar la sortida. Perdem el temps pre-ocupats amb tonteries que no ens porten enlloc, en coses que fisns que no passin és absurd dedicar-hi temps i espai al cap. Ens pre-ocupem excessivament del futur i això fa que ens oblidem de V I U R E * A V U I. Quanta gent es para a pensar que realment si demà no hi som de què haurà servit dedicar el nostre AVUI en pensar en DEMÀ. Hauríem de dedicar el temps a ser feliços i deixar de donar voltes a coses que ja arribaran. Estic cansada de tobar boicots a la felicitat a cada cantonada. De la gent que jutja en contes de ocupar-se de lo seu. De les opi...

Porto massa temps escoltant opinions de la gent. Dient la seva opinió com si fos la correcta. Escoltant com jutgen les meves accions, jutjant si estic fent lo "correcte" escrivint el que penso. ••• Qui té prou poder per decidir què és Correcte o Incorrecte? ••• Qui es creu amb tant poder per poder decidir si les meves accions són Correctes o Incorrectes? Des de quan expressar-se es pot considerar Correcte o Incorrecte? Jutjar és molt fàcil, opinar és molt fàcil, però expressar-se No. Des del meu punt de vista el que per mi és vàlid per un altre no ho serà, i a la inversa. Però si per a tu és vàlid, endevant!! Segueix els teus instints i no renunciis, sigues coherent i escolta't a tu mateix, que és amb qui realment has de conviure cada dia. Però no jutgem els actes o decisions dels altres. Cada dia que passa em reprimeixo més de dir o expressar, d'explicar el meu punt de vista o com veig les coses. El que per mi és "correcte" o "normal...

Sempre penso que estem rodejats de senyals. A mi fa dies que em persegueix la lletra A. No tinc ni idea per què però he decidit fer-li cas i fixar-me més ens les A que em rodegen. Si vaig enrere, exactament 58 dies, algú em va parlar d'un llibre. Em va semblar interessant, el vaig buscar, me'l vaig descarregar i ja no li vaig fer més cas. Inclús diria que me'n vaig oblidar. Fa pocs dies, un d'aquells en que el mal de cap podia amb mi i el sol va contribuir a que m'explotés vaig decidir no anar més en contra de l'enemic, me'n vaig anar a veure la posta de sol i a veure si s'enduia també el meu mal de cap quan s'amagués darrera l'horitzó. I quan vaig ser capaç de mirar més enllà, allà estava, havia mirat al mateix lloc milers de vegades, però no "l'havia vist" mai d'aquesta manera: una A gegant enmig de la muntanya. Què m'estava dient..? La primera A que em va venir al cap va ser Alaska. És el viatge de la meva vi...

Si he de definir amb una paraula com sóc ara mateix, aquesta és caos . Ja fa mesos que es veien venir canvis, però sempre és més fàcil ignorar les evidències i mirar cap a una altra banda. I al final tan ignorar la realitat arriba una mà gegant i et fot una colleja. Ara toquen temps de canvis, de reinventar-se, de buscar-se i trobar-se, de tornar a ser jo, acceptar-me i canviar, si, hi ha moltes coses a canviar. Quan arriba aquesta mà gegant a fotre't la colleja el primer que penses és "per què jo?" "en serio m'ho mereixo?" i un llarg etcètera de preguntes per l'estil. Ara, després de molts dies, t'ho mires amb més distància i fredament i penses que és el que havia de ser. Quan deixes de ser TU alguna cosa ha de passar per aturar aquesta degradació, MAI has de deixar de ser tu, i ara és quan m'adono de que al final tot això ha sigut un toc d'atenció perquè torni a buscar el meu jo i el porti altre cop cap aquí. Però com he dit al ...

Queden 13 dies per marxar a fer el camino. El fem en 13 dies i és l'any 2013. No pot anar gens malament!! Ja tot comença a tenir cara i ulls. Estan revisades totes les etapes i marcats els albergs possibles o dormir, reservat l'hostal o dormir dignament a santiago (decisió difícil!) i fetes algunes compres pendents. Ja cada cop queda menys! Ara si que no hi ha volta enrera, a pedalar!

Quin estrès això de preparar una ruta. Logística! (no és cap secret que amb la logística a vegades la cago!) En breu marxem a fer el Camino de Santiago i en realitat no dura els 13 dies que marxem..... crec que ja porto dos mesos fent-lo! Busca alforges, DECIDEIX què portar, què necessites, proba de ficar-ho tot a dins, DECIDEIX que no pots portar perquè no hi cap..... DECISIONS i més DECISIONS!! Com hi anem? Des d'on sortim? Merda des d'aquí no que a l'octubre arribar fins allà és una odissea... Lloguem cotxe? Quants som? Autobús? Tren? Podem portar sense problemes les bicis? Llegeix pàgines oficials de busos i trens, foros amunt i foros avall.... Números i més números.... 12hs de tornada...seeeeee DECIDIT: Tren! Un dia, el dia abans, el dia després, compara preus, hores, combina horaris i trens i busos, i DECIDEIX definitivament quin dia sortim. Fet! Quan tornem?? Nooooo.... au, calcula km, calcula lo petarda que sóc damunt de la bici, quants dies estem?...

canvis, canvis i més canvis tot això és tot el que ha passat en un any. Els canvis són bons? m'agrada pensar que si Un estiu estressant......... moltes postes de sol, molta feina i poc temps. Temps molt ben aprofitat. Amics nous i nous companys d'aventures i desventures, moltes "rises" i moments difícils d'oblidar

Tot comença buscant feina... i una veueta et diu per dins: Cel... aquest any has treballar! Llavors... t'aferres a la primera opció que trobes: Treballar al Niu de l'Àliga. De moment noms puc dir una cosa..... quin fart de caminar! Però val la pena..... 15 de maig del 2010 Comencem a pujar el bruc i jo.... xino xano, amb les raquetes i els esquís a l'esquena... i arribem al caminet dels isards... Oh my god! És possible que a 15 dies del juny ens trobem aquesta estampa??? Seguim seguim, que hem d'arribar a dalt... A partir d'aquí puc dir que ha vingut el millor any viscut fins ara, encara que..... res no és etern.