CoroNaConFinAmeNt

Com m'afecta a mi el confinament.
Ja sabeu que fa una mica més d'un any vaig tenir un Accident Vascular Cerebral (AVC) o Ictus.
Tinc una lesió a la part esquerra del cervell que sobretot m'ha deixat seqüeles a la part del llenguatge. Tinc afàsia, que és una afectació de produir i o comprendre el llenguatge. Fa un any vaig perdre tota la capacitat de produir-lo verbalment i escrit. Amb rehabilitació i molt esforç l'he anat recuprant durant tot aquest any i pico.
També al principi vaig tenir seqüeles fisíques, que vaig recuperar bastant ràpid, tot i que tenia torpesa i no ha tornat a ser normal del tot.
Un AVC té moltes conseqüències. Hi ha canvis emocionals, tens canvis d'humor repentins i sobtats sense motius. L'estabilitat emocional és super important, és vital tenir suport de la gent més propera a tu i tenir el cap centrat (algo que sempre m'ha costat!). L'ajuda dels que estan amb tu al teu costat és bàsica.
Tots els metges, que no són pocs, m'han dit des del primer dia que sobretot tingués contacte social, que no em quedés a casa, que fes activitats amb gent, que fes vida normal, que quedés amb els amics, que fes exercici, que caminés, i la llista no s'acaba.
Tornar a treballar em va donar molta vida, he fet una corba exponencial amunt. De no poder parlar en castellà a poder tenir converses, encara que amb una fatiga considerble. Em podia defensar amb les preguntes espontànies dels clients, que normalment he pogut resoldre i quan no, he tingut el suport de companys de feina que m'han ajudat.
Però sé que encara que tothom em deia "si ja estàs bé!, sé que encara em quedava i em queda molt treball a fer.
Doncs bé, fa més de 40 dies que va començar aquesta crisi. Jo estic sola al meu pis. Tinc una gossa, i sort de tenir-la a ella.
Les normes són "Queda't a casa", "Distanciament social", a sobre et diuen que ets dl grup de risc perquè tens antecedents de malatia cardiovascular (ara ja no em treuré aquesta etiqueta).
Tot lo que era bàsic per la meva rehabilitació se'n va anar a la merda d'un dia per l'altre. I jo em vaig dir.... Va collons, amb lo que vas passar ho tens xupat! Però de 15 dies hem passat a 43 i els que queden.
La falta d'activitat, de converses, de no parlar amb gent, de no tenir al meu costat les persones que m'ajudaven cada dia, no caminar, tot, està passant factura.
Cada dia en comptes d'escriure millor he de corregir 3 de 5 paraules que escric. Pensar molt tot el que vull escriure, quan fins fa dos mesos ja no em suposava tan esforç com ara. M'encallo amb paraules que a vegades he de tirar de suggeriments del corrector del mòbil perquè no m'en surto. O canviar la frase perquè no em surt.
I això és a l'hora d'escriure. A l'hora de parlar també he anat enrere. Torno a anar lenta. M'encallo. No em surten paraules i les he de repetir. He d'estar constantment vigilant els sons perquè la llengua em juga males passades i vol fer sortir sons que no són. I torno a sentir molta fatiga després d'una conversa de telèfon. Però les he de fer per ordre de la logopeda.
Sort que surto a passejar dos cops al dia la Nerka. No em passo i no vull abusar fent 4 o 5 passejos. Però si és cert que no he fet passejos de 10 minuts perquè pixi i cagui. Han sigut de 20, inclús 40. Necessito caminar cada dia per poc que sigui. No tinc un pis gran, en prou feines fa 40m2. Quan surto vaig començar a notar que m'entrebancava, caminava pitjor, més torpe. Necessitava caminar per no anar més enrere. Molts dies han tornat els mals de cap, les pastilles per fer-los passar, i tot és conseqüencia d'una lesió cerebral i el confinament.
Però ara per sort tenim permís per sortir una hora cada dos dies. Tinc la sort de viure en una zona poc poblada i a les hores que surto no em trobo ningú. Tothom deu dormir encara. I confesso que a vegades em passo de l'hora. I a vegades surto acompanyada, perquè realment per seguir avançant ho necessito, i no vull estancar-me més i anar enrere.
Jo no vull ser més que ningú, ni menys. No només els nens tenen necessitats especials i necessiten sortir, i això és lo que he intentat fer veure a algú amb qui he parlat. Tothom té necessitats. La gent gran, la jove, la que pateix alguna malaltia, les que no, tothom. I no estem tots al mateix sac.
Durant tots aquests dies he rigut molt, i molts dies m'ho he passat bé, he fet moltes tonteries i moltes coses pendents, però hi ha dies de tot. Tinc dies de merda com tothom. I està sent dur. Pis petit i sense companyia humana a vegades fa que costi més.
Les necessitats emocionals són per tothom. A vegades falta empatia.
I amb tot això només pretenc fer una mica rehabilitació, feia dies que no escrivia i sempre va bé. Desfogar-me, però per res he prestès ser víctima. Només explicar una mica com m'afecta amb mi, i que si durant uns dies no contesto als missatges o no dono senyals no se'm tingui en compte!
(No he rellegit el text per veure si l'he cagat, prefereixo deixar-ho tal qual, només he corregit el que he vist que he escrit malament en el moment de fer-ho)