~LiPtuS~

No estic estancada però he arribat a un punt que no avanço tan ràpid com voldria.
També em costa expressar el que sento o fer entendre les meves sensacions o els meus sentiments.
Em costa controlar la manera com dic les coses i no les expresso com vull. No sé canalitzar lo que sento encara que sigui bo o dolent. Encara dia dies que sento ràbia, o frustració.
Aparentment tothom em veu bé, però ni molt menys estic al 90%, ni m'hi acosto. Jo diria que estic en un 65% i mirant-ho del cantó positiu.

Sovint la frase que escolto més és la de "dóna gràcies  perquè podries estar pitjor". I ja les dono ja, lo que la gent molts cops no entén que per molt que jo estigui millor que molts altres tampoc em vull quedar a on estic. Vull estar millor. I no és normal voler estar millor? A cas és egoïsta?
El moment en el que estic no és còmode. Ja sé que no arribaré al cent per cent, tan debò si! Però vull arribar a un punt que em senti còmode.

Ara encara que sembli que no, encara em costa. Les idees són a dins del cap, i frases que vull dir, i les coses que vull explicar, però la forma verbal no surt. He de pensar excessivament per fer-ho sortir, perquè no és automàtic, el camí entre lo que penso i lo que vull dir no és el camí directe. M'esgota mentalment però també físicament. Igual és raro que el cansament també sigui físic però hi és.
Molts cops una conversa m'esgota tant el fet de buscar camí cada vegada que acabo per no explicar lo que tenia ganes d'explicar. O se'm complica i he de deixar-ho estar perquè tornar a començar és un túnel. I la fluïdesa i el ritme inclús el to, no és el correcte.

El dia que estic amb algú moltes hores i parlo molt o faig molt exercici mental ja sé que el dia següent tindré mal de cap. I quan tinc mal de cap em costa concentrar-me més del compte i coordinar algo tan simple com el moviment de caminar.
Si el cansament és mental i físici o emocionalment no estic bé, aquell dia a la tarda tindré formigueig al peu i a vegades a la mà.
Tinc sensibilitat al tacte amb les coses fredes. Al principi era molt desabradable. Ara m'estic acostumant. Tinc picors. I encara em costa una mica llegir. I llegir en veu alta molt pitjor, estic aprenent a fer-ho. I encara que soni raro tampoc puc cantar. A poc a poc segueixo algun "estribillo" però em costa seguir la lletra. I tinc dificultat en parlar en castellà. L'estic recuperant poc a poc, més lent que el català. Diuen que perquè recuperem primer la llengua materna i després lo que s'ha après més tard.

I aquesta llista de coses no és per res una llista de coses negatives, al contrari, és la llista de coses que em passen que estic aprenent i que la gent que em diu que "estic tan bé" no sap.
He tingut molta sort, ho sé! Però no per aquest motiu no he de deixar de treballar.
També he tingut la sort de haver recuperat almenys alguna de les parts més ràpid. Com que la verbal em falla tinc sort de poder-me expressar amb l'escrita. No és fluïda del tot però molt més que la verbal.
Ara que ja estic treballant he de combatre amb els bajons de migdia, quan estava de baixa era fàcil, m'estirava al sofà i llestos. Ara amb el bajón de migdia no puc fer res. Aguantar i que passi. La mitjana d'hores després de l'ictus de son com a molt és de 5 hores i no vol dir que les descansi. 9 de cada 10 dies em desperto algun cop durant la nit i molts ja no dormo més o em costa molt tornar-ho a fer. Esgota portar tants mesos esgotat i no descansar.
Tot influeix a que tingui dies que no tingui ganes de fer gran cosa. Que parli malament. Que no tingui l'actitud correcta amb qui està al meu costat. No tinc justificació ho sé. Suposo que té un paper important l'empatia i la paciència. M'esforço per no cagar-la i no és fàcil i ho faig uns quants cops al dia. Tants com demano perdó.
Si he escrit tot això és perquè ara és la manera que tinc de treure tot lo que tinc a dins i desfogar-me. I també per explicar i què qui llegeixi pugui entendre millor la muntanya russa on visc.
Puc estar super feliç, com de cop puc estar molt trista o frustada. És normal.
Estic aprenent a viure un altre cop. Amb una lesió invisible que ningú veu i que jo la sento.