••CAFÈ••



Sovint em sento que el temps em va en contra. Vaig a destemps, o vaig en direcció contrària.

M'aferro a coses que em fan sentir còmode. Això deu ser lo de la famosa zona de confort que hem de aprendre a sortir-ne. Poc a poc aprenc a no dependre d'aquestes coses ni de certs sentiments, cada dia em desperto volent ser una mica més independent que ahir. I lo millor és que ho aconsegueixo, però hi ha dies que apareixen fets que em desordenen el meu caos interior. 

No crec en el que és socialment correcte i passo de anar a corrent del que dicta la "normalitat". La meva vida no és normal, és única, és diferent, jo vull ser qui decideixi sobre ella i això és el que la fa especial.

I sí, sóc caòtica i tinc dubtes. No sempre tinc les coses clares i no sempre tinc objectius llunyans. Encara penso que no sé què vull ser quan sigui gran i si em pregunten per què no bec cafè contesto que perquè això ho fan les persones grans, i jo no sóc gran encara.

Prefereixo centrar-me en avui i demà quan em desperti ja veurem. És difícil, però quan no em pre-ocupo de demà i em centro en avui me'n vaig a dormir amb la estupenda sensació de "avui ha valgut la pena, avui he sigut feliç!".

Si m'agrada passar el temps amb tu avui no em vull negar a fer-ho perquè no és lo socialment correcte, ho vull fer i punt. No em vull amagar més, ni vull callar quan tinc algo a dir, ni vull deixar de dir el que sento.
Si deixo passar el dia sense dir el que tinc a dins considero que és un dia perdut, i ja no vull perdre més dies. Vull aprofitar tots els dies i que tots siguin dies 10. Si avui pot ser que sigui, i si demà no ha de ser doncs serà una altra cosa, però aprofitem el temps mentre siguem capaços de somriure!!

Aprofitem la màgia que ens dóna cada dia i somriguem, deixem de viure tristos i amb mala cara. No val la pena perdre el temps així.
Vull arribar a cada 31 de mes i fer balanç i no recordar més de 4 dies tristos, i celebrar cada dia 1.

Vull gaudir de totes coses petites que m'envolten, i de les grans, i de les persones, i no vull reenunciar a res i a ningú. Vull emocionar-me veient com surt el sol i com es pon, i dels dies de pluja. Vull emocionar-me veient el teu somriure cada dia. I em nego a viure sense tots aquests plaers que em dóna cada nou dia!

Aquest vull que sigui el meu camí, i és prou ample perquè qui vulgui hi sigui benvingut. Caminarem a diferents ritmes, però podem caminar junts.

T'apuntes?



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

CoroNaConFinAmeNt

Imatge
Com m'afecta a mi el confinament. Ja sabeu que fa una mica més d'un any vaig tenir un Accident Vascular Cerebral (AVC) o Ictus. Tinc una lesió a la part esquerra del cervell que sobretot m'ha deixat seqüeles a la part del llenguatge. Tinc afàsia, que és una afectació de produir i o comprendre el llenguatge. Fa un any vaig perdre tota la capacitat de produir-lo verbalment i escrit. Amb rehabilitació i molt esforç l'he anat recuprant durant tot aquest any i pico. També al principi vaig tenir seqüeles fisíques, que vaig recuperar bastant ràpid, tot i que tenia torpesa i no ha tornat a ser normal del tot. Un AVC té moltes conseqüències. Hi ha canvis emocionals, tens canvis d'humor repentins i sobtats sense motius. L'estabilitat emocional és super important, és vital tenir suport de la gent més propera a tu i tenir el cap centrat (algo que sempre m'ha costat!). L'ajuda dels que estan amb tu al teu costat és bàsica. Tots els metges, que no són pocs, m...
Més informació

~LiPtuS~

Imatge
No estic estancada però he arribat a un punt que no avanço tan ràpid com voldria. També em costa expressar el que sento o fer entendre les meves sensacions o els meus sentiments. Em costa controlar la manera com dic les coses i no les expresso com vull. No sé canalitzar lo que sento encara que sigui bo o dolent. Encara dia dies que sento ràbia, o frustració. Aparentment tothom em veu bé, però ni molt menys estic al 90%, ni m'hi acosto. Jo diria que estic en un 65% i mirant-ho del cantó positiu. Sovint la frase que escolto més és la de "dóna gràcies  perquè podries estar pitjor". I ja les dono ja, lo que la gent molts cops no entén que per molt que jo estigui millor que molts altres tampoc em vull quedar a on estic. Vull estar millor. I no és normal voler estar millor? A cas és egoïsta? El moment en el que estic no és còmode. Ja sé que no arribaré al cent per cent, tan debò si! Però vull arribar a un punt que em senti còmode. Ara encara que sembli que no, encar...
Més informació

nO sÓc ValeNtA

Imatge
No, no ho sóc. Hi ha dies que costa més assimilar les coses. En general puc dir que estic bé anímicament, però no puc negar que a vegades és una mica difícil. Sóc una muntanya de sentiments. El pitjor és la por. Fins ara m'havia refugiat a la comoditat de estar acompanyada, però les coses s'acaben. Un dia has de fer un pas més, i no dic que l'hagi fet per voluntat pròpia, la qüestió és que el vaig haver de fer. Les nits són llargues. Tot lo que noto durant la nit es multiplica per mil. El formigueig, el mal de cap, el cansament, etc. A vegades crec que només penso que sento totes aquestes coses. I sé que no faig les coses bé. No reacciono bé amb la gent que m'importa i que m'està ajudant. Sé que per ells no és fàcil tampoc. I també sé que a vegades tampoc fan bé les coses. No naixem ensenyats. No sóc valenta. Només sóc una supervivent de les circumstàncies. Em limito a aprendre, a ser tossuda i exigir-me fer-ho millor cada dia. Fa 77 dies que vaig perdr...
Més informació