el monstre de la nutella

Ja no recordo el dia que vaig parlar normal per últim cop. Ja no recordo què és parlar amb fluïdesa i espontàniament. Sense pensar, sense estructurar cada frase. Sense posar-me nerviosa davant d'una conversa. Sense estar tensa. Sense poder expressar lo que vull, com ho vull o com m'agradaria que sonés. Sovint m'encallo, canvio sons, lletres, les ajunto... Sé que ha passat poc temps, però és suficient per oblidar com era parlar normal. No sé si ho tornaré a fer, però està clar no deixaré de intentar-ho per aconseguir-ho. Tothom em diu: "si ja ho fas bé!" Però, no.... No ho faig bé! Ho faig millor que fa 21 setmanes si, però encara queda molt per aprendre. La frustració i la impotència encara hi són. Sé que he tingut molta sort perquè la seqüela que m'ha quedat és aquesta, però no treu que em senti impotent massa sovint. Podria haver sigut pitjor, ho sé, i cada dia dono gràcies. I encara que estic bé i contenta a vegades també m'enfado. M'enfado perq...