el monstre de la nutella

Tot podria ser tan fàcil com fer un ctrl X + ctrl V. Però com que a l'espècie humana ens agrada complicar-ho tot, res acaba sent tan fàcil. Estem influenciats per pensaments, molts d'ells irracionals. Aquests són els que ens ho fan fer tot rebuscat i difícil. Els que no ens deixen caminar, perquè són irreals, són mentida. Després també estem carregats de pors. Pors que no ens deixen avançar. Que ens boicotegen. Que ens impedeixen ser qui som i ser feliços. Estic estancada. En un punt que no va endavant ni endarrere. Com si estigués en un roc enmig del mar. Rodejada d'incertesa  i sentiments als que no vull renunciar. Avui m'inunda la pena mentre vaig omplint caixes de records. Però només són això, records. I de records no podem viure perquè no avancem. Petits trossets de la nostra història que es van quedant empaquetats en caixes fins ves a saber quan. Potser fins que deixin de ser tristos. He de sortir d'aquest roc i fer un pas endavant, que sigui e...

Avui t'ho dedico a tu. Tu ja saps qui ets. Ets la persona més màgica que conec. Fa ja uns quants anys que ens coneixem i sempre has sigut especial. I avui m'he adonat que a part d'especial ets màgic... perquè avui, has tornat a fer màgia! Avui no veia colors quan mirava més enllà de demà, feia ja masses dies que no era capaç de dibuixar un somriure i no trobava ni il·lusió ni motivació per enlloc. I no em preguntis per què però t'he escrit. I un altre cop ho has aconseguit. M'has fet veure que hi ha colors, que jo sóc de colors, que puc somriure i que sempre hi ha a qui li agradarà el meu somriure! Que qui no et valora no es mereix ni un minut del teu temps. Feia molt temps que no parlàvem i si d'alguna cosa m'arrepenteixo és de no haver-ho fet abans. Però potser el moment era ara i avui. Has aconseguit tantes coses amb tan poca estona! I com ja t'he dit no sé demà estaré millor o pitjor, el que si sé és que ara veig les coses des d...

Què és la por? Aquest cap de setmana he participat a la meva primera cursa cicloturista. Era un repte enorme per mi. Molts km, molt desnivell, molta gent, molta pressió, i podria fer la llista encara més llarga. Vaig tenir molts dubtes des del dia que m'hi vaig inscriure. Però al final la vaig fer. El plantejament era senzill: et fa por no fer-ho bé, no acabar, fracassar? Si. Però què era pitjor, provar-ho i no aconseguir-ho o quedar-te amb el dubte de que podria haver anat bé? La por és un estat que amb certa mesura ens va bé, ens fa ser prudents, en fa no arriscar-nos en situacions que ens posen en perill, ens accelera el pols, ...  Però una por excessiva ens bloqueja, ens reprimeix, fa que no visquem, ens impedeix ser feliços. Per por molts estaríem encara vivint a casa els pares, no hauríem après a anar en bici, no ens aparellaríem mai perquè ens fa por que ens deixin! No sortiríem a la muntanya de nit... No aprendríem a esquiar, la gent no es casaria ni tind...

Avui demano perdó. Demano perdó perquè he traït la confiança d'algú especial. D'algú important fins a infinits. D'algú que no sap fins a quin punt és important. Durant mesos hem cultivat la desconfiança i això m'ha portat a actes bruts i immperdonables. Per això demano perdó. Sóc culpable, ho he fet, i les mentides són les que m'han conduït a la desconfiança i la desconfiança a fer el que he fet.  No m'agraden les mentides, i aquestes són les que m'han portat fins aquí. Quan tinc dubtes em mengen per dins. Em van fent petita mica en mica. I he de saber. Vull saber. Quan entenc les coses és quan puc passar pàgina i deixar-les enrere. Descobrir algo i no explicar-t'ho hagués sigut pitjor creu-me. Perquè guardar-ho a dins només hagués sigut una bomba de rellotgeria que hagués explotat i hagués sigut fatal. No confessar el que he fet a la llarga hagués sigut pitjor i hagués acabat amb tota opció a amistat. Confessar-ho t'ha fet mal, he t...

Ser positiu significa no començar les frases amb un "si però". Cada "però" que surt de la nostra boca ens resta punts per aconseguir allò que volem.  Ser positiu significa fer les coses amb il·lusió. Fer-les de cor. Somriure davant de cada repte diari al que ens enfrontem. Somriure quan ens llevem i quan anem a dormir. Somriure durant el dia. Regalar somriures quan ens creuem algú pel carrer. Somriure perquè sí. Somriure quan pensem en aquella persona especial. Somriure perquè ens han somriugut. Ser positiu és voler que tot surti bé, trobar la màgia quan creus que l'has perdut. És deixar-te endur per les emocions de cada moment i pels sentiments. No negar-te ser feliç i gaudir dels moments que t'omplen. No anar en contra del que et diu el cor.  Ser positiu és deixar de buscar excuses i boicotejar els bons moments. Volar sense por. No pensar en les angoixes del demà. Gaudir de cada minut. Ser positiu és no tenir por de què passarà...

Sovint em sento que el temps em va en contra. Vaig a destemps, o vaig en direcció contrària. M'aferro a coses que em fan sentir còmode. Això deu ser lo de la famosa zona de confort que hem de aprendre a sortir-ne. Poc a poc aprenc a no dependre d'aquestes coses ni de certs sentiments, cada dia em desperto volent ser una mica més independent que ahir. I lo millor és que ho aconsegueixo, però hi ha dies que apareixen fets que em desordenen el meu caos interior.  No crec en el que és socialment correcte i passo de anar a corrent del que dicta la "normalitat". La meva vida no és normal, és única, és diferent, jo vull ser qui decideixi sobre ella i això és el que la fa especial. I sí, sóc caòtica i tinc dubtes. No sempre tinc les coses clares i no sempre tinc objectius llunyans. Encara penso que no sé què vull ser quan sigui gran i si em pregunten per què no bec cafè contesto que perquè això ho fan les persones grans, i jo no sóc gran encara. Prefereixo...

  Què és el temps? És una pregunta típica amb infinitat de respostes tòpiques. Avui no veig les coses amb la millor perspectiva (i menys quan és el segon cop que ho torno a escriure perquè se m'ha esborrat tot). Però no desisteixo i torno a començar. Dic que no veig les coses amb la millor perspectiva perquè em sento atrapada com un hamster en una roda girant i girant sense trobar la sortida. Perdem el temps pre-ocupats amb tonteries que no ens porten enlloc, en coses que fisns que no passin és absurd dedicar-hi temps i espai al cap. Ens pre-ocupem excessivament del futur i això fa que ens oblidem de V I U R E * A V U I. Quanta gent es para a pensar que realment si demà no hi som de què haurà servit dedicar el nostre AVUI en pensar en DEMÀ. Hauríem de dedicar el temps a ser feliços i deixar de donar voltes a coses que ja arribaran. Estic cansada de tobar boicots a la felicitat a cada cantonada. De la gent que jutja en contes de ocupar-se de lo seu. De les opi...

Porto massa temps escoltant opinions de la gent. Dient la seva opinió com si fos la correcta. Escoltant com jutgen les meves accions, jutjant si estic fent lo "correcte" escrivint el que penso. ••• Qui té prou poder per decidir què és Correcte o Incorrecte? ••• Qui es creu amb tant poder per poder decidir si les meves accions són Correctes o Incorrectes? Des de quan expressar-se es pot considerar Correcte o Incorrecte? Jutjar és molt fàcil, opinar és molt fàcil, però expressar-se No. Des del meu punt de vista el que per mi és vàlid per un altre no ho serà, i a la inversa. Però si per a tu és vàlid, endevant!! Segueix els teus instints i no renunciis, sigues coherent i escolta't a tu mateix, que és amb qui realment has de conviure cada dia. Però no jutgem els actes o decisions dels altres. Cada dia que passa em reprimeixo més de dir o expressar, d'explicar el meu punt de vista o com veig les coses. El que per mi és "correcte" o "normal...

Sempre penso que estem rodejats de senyals. A mi fa dies que em persegueix la lletra A. No tinc ni idea per què però he decidit fer-li cas i fixar-me més ens les A que em rodegen. Si vaig enrere, exactament 58 dies, algú em va parlar d'un llibre. Em va semblar interessant, el vaig buscar, me'l vaig descarregar i ja no li vaig fer més cas. Inclús diria que me'n vaig oblidar. Fa pocs dies, un d'aquells en que el mal de cap podia amb mi i el sol va contribuir a que m'explotés vaig decidir no anar més en contra de l'enemic, me'n vaig anar a veure la posta de sol i a veure si s'enduia també el meu mal de cap quan s'amagués darrera l'horitzó. I quan vaig ser capaç de mirar més enllà, allà estava, havia mirat al mateix lloc milers de vegades, però no "l'havia vist" mai d'aquesta manera: una A gegant enmig de la muntanya. Què m'estava dient..? La primera A que em va venir al cap va ser Alaska. És el viatge de la meva vi...

Si he de definir amb una paraula com sóc ara mateix, aquesta és caos . Ja fa mesos que es veien venir canvis, però sempre és més fàcil ignorar les evidències i mirar cap a una altra banda. I al final tan ignorar la realitat arriba una mà gegant i et fot una colleja. Ara toquen temps de canvis, de reinventar-se, de buscar-se i trobar-se, de tornar a ser jo, acceptar-me i canviar, si, hi ha moltes coses a canviar. Quan arriba aquesta mà gegant a fotre't la colleja el primer que penses és "per què jo?" "en serio m'ho mereixo?" i un llarg etcètera de preguntes per l'estil. Ara, després de molts dies, t'ho mires amb més distància i fredament i penses que és el que havia de ser. Quan deixes de ser TU alguna cosa ha de passar per aturar aquesta degradació, MAI has de deixar de ser tu, i ara és quan m'adono de que al final tot això ha sigut un toc d'atenció perquè torni a buscar el meu jo i el porti altre cop cap aquí. Però com he dit al ...