el monstre de la nutella

Avui demano perdó. Demano perdó perquè he traït la confiança d'algú especial. D'algú important fins a infinits. D'algú que no sap fins a quin punt és important. Durant mesos hem cultivat la desconfiança i això m'ha portat a actes bruts i immperdonables. Per això demano perdó. Sóc culpable, ho he fet, i les mentides són les que m'han conduït a la desconfiança i la desconfiança a fer el que he fet.  No m'agraden les mentides, i aquestes són les que m'han portat fins aquí. Quan tinc dubtes em mengen per dins. Em van fent petita mica en mica. I he de saber. Vull saber. Quan entenc les coses és quan puc passar pàgina i deixar-les enrere. Descobrir algo i no explicar-t'ho hagués sigut pitjor creu-me. Perquè guardar-ho a dins només hagués sigut una bomba de rellotgeria que hagués explotat i hagués sigut fatal. No confessar el que he fet a la llarga hagués sigut pitjor i hagués acabat amb tota opció a amistat. Confessar-ho t'ha fet mal, he t...

Ser positiu significa no començar les frases amb un "si però". Cada "però" que surt de la nostra boca ens resta punts per aconseguir allò que volem.  Ser positiu significa fer les coses amb il·lusió. Fer-les de cor. Somriure davant de cada repte diari al que ens enfrontem. Somriure quan ens llevem i quan anem a dormir. Somriure durant el dia. Regalar somriures quan ens creuem algú pel carrer. Somriure perquè sí. Somriure quan pensem en aquella persona especial. Somriure perquè ens han somriugut. Ser positiu és voler que tot surti bé, trobar la màgia quan creus que l'has perdut. És deixar-te endur per les emocions de cada moment i pels sentiments. No negar-te ser feliç i gaudir dels moments que t'omplen. No anar en contra del que et diu el cor.  Ser positiu és deixar de buscar excuses i boicotejar els bons moments. Volar sense por. No pensar en les angoixes del demà. Gaudir de cada minut. Ser positiu és no tenir por de què passarà...

Sovint em sento que el temps em va en contra. Vaig a destemps, o vaig en direcció contrària. M'aferro a coses que em fan sentir còmode. Això deu ser lo de la famosa zona de confort que hem de aprendre a sortir-ne. Poc a poc aprenc a no dependre d'aquestes coses ni de certs sentiments, cada dia em desperto volent ser una mica més independent que ahir. I lo millor és que ho aconsegueixo, però hi ha dies que apareixen fets que em desordenen el meu caos interior.  No crec en el que és socialment correcte i passo de anar a corrent del que dicta la "normalitat". La meva vida no és normal, és única, és diferent, jo vull ser qui decideixi sobre ella i això és el que la fa especial. I sí, sóc caòtica i tinc dubtes. No sempre tinc les coses clares i no sempre tinc objectius llunyans. Encara penso que no sé què vull ser quan sigui gran i si em pregunten per què no bec cafè contesto que perquè això ho fan les persones grans, i jo no sóc gran encara. Prefereixo...