el monstre de la nutella

Tothom té por a morir, potser no tothom, però la majoria sí. En realitat la por no és a morir un mateix sinó a que es mori la gent que t'estimes. Perquè al cap i a la fi un cop morts som això, morts. Durant aquest últim any he vist com gent del meu entorn ha mort, i he pensat i reflexionat molt sobre tot això. El que de debò m'entristeix és veure la tristor i la pena i el buit que queda en les persones que es queden. I he pensat molt en la sort que he tingut de no ser una més a la llista de baixes. Alguns em diran que no he de pensar en aquestes coses, però és inevitable, qui no ho fa? Alguns també diran que és fatalista pensar així o dramàtic. Res més lluny del drama. Si alguna cosa he après, és que s'ha de aprendre a viure sense por. I de por en sé bastant, em podeu creure. Viure sense preocupar-se de tonteries, de coses que poden passar i que encara no han passat, ni tan sols saps si passaran. Diuen també que has de perdonar. Si, però el més important és perdonar-se...

No estic estancada però he arribat a un punt que no avanço tan ràpid com voldria. També em costa expressar el que sento o fer entendre les meves sensacions o els meus sentiments. Em costa controlar la manera com dic les coses i no les expresso com vull. No sé canalitzar lo que sento encara que sigui bo o dolent. Encara dia dies que sento ràbia, o frustració. Aparentment tothom em veu bé, però ni molt menys estic al 90%, ni m'hi acosto. Jo diria que estic en un 65% i mirant-ho del cantó positiu. Sovint la frase que escolto més és la de "dóna gràcies  perquè podries estar pitjor". I ja les dono ja, lo que la gent molts cops no entén que per molt que jo estigui millor que molts altres tampoc em vull quedar a on estic. Vull estar millor. I no és normal voler estar millor? A cas és egoïsta? El moment en el que estic no és còmode. Ja sé que no arribaré al cent per cent, tan debò si! Però vull arribar a un punt que em senti còmode. Ara encara que sembli que no, encar...

Ja no recordo el dia que vaig parlar normal per últim cop. Ja no recordo què és parlar amb fluïdesa i espontàniament. Sense pensar, sense estructurar cada frase. Sense posar-me nerviosa davant d'una conversa. Sense estar tensa. Sense poder expressar lo que vull, com ho vull o com m'agradaria que sonés. Sovint m'encallo, canvio sons, lletres, les ajunto... Sé que ha passat poc temps, però és suficient per oblidar com era parlar normal. No sé si ho tornaré a fer, però està clar no deixaré de intentar-ho per aconseguir-ho. Tothom em diu: "si ja ho fas bé!" Però, no.... No ho faig bé! Ho faig millor que fa 21 setmanes si, però encara queda molt per aprendre. La frustració i la impotència encara hi són. Sé que he tingut molta sort perquè la seqüela que m'ha quedat és aquesta, però no treu que em senti impotent massa sovint. Podria haver sigut pitjor, ho sé, i cada dia dono gràcies. I encara que estic bé i contenta a vegades també m'enfado. M'enfado perq...

No, no ho sóc. Hi ha dies que costa més assimilar les coses. En general puc dir que estic bé anímicament, però no puc negar que a vegades és una mica difícil. Sóc una muntanya de sentiments. El pitjor és la por. Fins ara m'havia refugiat a la comoditat de estar acompanyada, però les coses s'acaben. Un dia has de fer un pas més, i no dic que l'hagi fet per voluntat pròpia, la qüestió és que el vaig haver de fer. Les nits són llargues. Tot lo que noto durant la nit es multiplica per mil. El formigueig, el mal de cap, el cansament, etc. A vegades crec que només penso que sento totes aquestes coses. I sé que no faig les coses bé. No reacciono bé amb la gent que m'importa i que m'està ajudant. Sé que per ells no és fàcil tampoc. I també sé que a vegades tampoc fan bé les coses. No naixem ensenyats. No sóc valenta. Només sóc una supervivent de les circumstàncies. Em limito a aprendre, a ser tossuda i exigir-me fer-ho millor cada dia. Fa 77 dies que vaig perdr...

  Necessito la llum del sol. Fa dies que costa veure la llum del sol. Necessito fer la fotosíntesi, que em toquin els rajos de sol a la pell i m'escalfin. Que em donguin color. Que m'animin i em facin somriure. Crec que he descobert que la llum que he de seguir és la del sol. He arribat al límit. Coses que poden resultar insignificants m'estan treient la son. Una disculpa sincera mirant-me als ulls. Una simple veritat després de tanta vida de mentida. Un m'alegro de veure't. Per un cop sento que he de ser una mica egoista i deixar de preocupar-me i ocupar-me dels altres. Em diuen que he de pensar més en mi, serà veritat?  És algo que després de tants anys encara no he après. Estic la última de la llista de les "tasques a fer". Hauré de començar a aprendre'n... No vull que em prenguin més el pèl. Vull aprendre a dir que no i no sentir-me fatal per fer-ho. Vull dir les coses pel seu nom i que no em jutgin. No vull amagar-me del q...

Tot podria ser tan fàcil com fer un ctrl X + ctrl V. Però com que a l'espècie humana ens agrada complicar-ho tot, res acaba sent tan fàcil. Estem influenciats per pensaments, molts d'ells irracionals. Aquests són els que ens ho fan fer tot rebuscat i difícil. Els que no ens deixen caminar, perquè són irreals, són mentida. Després també estem carregats de pors. Pors que no ens deixen avançar. Que ens boicotegen. Que ens impedeixen ser qui som i ser feliços. Estic estancada. En un punt que no va endavant ni endarrere. Com si estigués en un roc enmig del mar. Rodejada d'incertesa  i sentiments als que no vull renunciar. Avui m'inunda la pena mentre vaig omplint caixes de records. Però només són això, records. I de records no podem viure perquè no avancem. Petits trossets de la nostra història que es van quedant empaquetats en caixes fins ves a saber quan. Potser fins que deixin de ser tristos. He de sortir d'aquest roc i fer un pas endavant, que sigui e...