el monstre de la nutella

Ja no recordo el dia que vaig parlar normal per últim cop. Ja no recordo què és parlar amb fluïdesa i espontàniament. Sense pensar, sense estructurar cada frase. Sense posar-me nerviosa davant d'una conversa. Sense estar tensa. Sense poder expressar lo que vull, com ho vull o com m'agradaria que sonés. Sovint m'encallo, canvio sons, lletres, les ajunto... Sé que ha passat poc temps, però és suficient per oblidar com era parlar normal. No sé si ho tornaré a fer, però està clar no deixaré de intentar-ho per aconseguir-ho. Tothom em diu: "si ja ho fas bé!" Però, no.... No ho faig bé! Ho faig millor que fa 21 setmanes si, però encara queda molt per aprendre. La frustració i la impotència encara hi són. Sé que he tingut molta sort perquè la seqüela que m'ha quedat és aquesta, però no treu que em senti impotent massa sovint. Podria haver sigut pitjor, ho sé, i cada dia dono gràcies. I encara que estic bé i contenta a vegades també m'enfado. M'enfado perq...

No, no ho sóc. Hi ha dies que costa més assimilar les coses. En general puc dir que estic bé anímicament, però no puc negar que a vegades és una mica difícil. Sóc una muntanya de sentiments. El pitjor és la por. Fins ara m'havia refugiat a la comoditat de estar acompanyada, però les coses s'acaben. Un dia has de fer un pas més, i no dic que l'hagi fet per voluntat pròpia, la qüestió és que el vaig haver de fer. Les nits són llargues. Tot lo que noto durant la nit es multiplica per mil. El formigueig, el mal de cap, el cansament, etc. A vegades crec que només penso que sento totes aquestes coses. I sé que no faig les coses bé. No reacciono bé amb la gent que m'importa i que m'està ajudant. Sé que per ells no és fàcil tampoc. I també sé que a vegades tampoc fan bé les coses. No naixem ensenyats. No sóc valenta. Només sóc una supervivent de les circumstàncies. Em limito a aprendre, a ser tossuda i exigir-me fer-ho millor cada dia. Fa 77 dies que vaig perdr...

  Necessito la llum del sol. Fa dies que costa veure la llum del sol. Necessito fer la fotosíntesi, que em toquin els rajos de sol a la pell i m'escalfin. Que em donguin color. Que m'animin i em facin somriure. Crec que he descobert que la llum que he de seguir és la del sol. He arribat al límit. Coses que poden resultar insignificants m'estan treient la son. Una disculpa sincera mirant-me als ulls. Una simple veritat després de tanta vida de mentida. Un m'alegro de veure't. Per un cop sento que he de ser una mica egoista i deixar de preocupar-me i ocupar-me dels altres. Em diuen que he de pensar més en mi, serà veritat?  És algo que després de tants anys encara no he après. Estic la última de la llista de les "tasques a fer". Hauré de començar a aprendre'n... No vull que em prenguin més el pèl. Vull aprendre a dir que no i no sentir-me fatal per fer-ho. Vull dir les coses pel seu nom i que no em jutgin. No vull amagar-me del q...

Tot podria ser tan fàcil com fer un ctrl X + ctrl V. Però com que a l'espècie humana ens agrada complicar-ho tot, res acaba sent tan fàcil. Estem influenciats per pensaments, molts d'ells irracionals. Aquests són els que ens ho fan fer tot rebuscat i difícil. Els que no ens deixen caminar, perquè són irreals, són mentida. Després també estem carregats de pors. Pors que no ens deixen avançar. Que ens boicotegen. Que ens impedeixen ser qui som i ser feliços. Estic estancada. En un punt que no va endavant ni endarrere. Com si estigués en un roc enmig del mar. Rodejada d'incertesa  i sentiments als que no vull renunciar. Avui m'inunda la pena mentre vaig omplint caixes de records. Però només són això, records. I de records no podem viure perquè no avancem. Petits trossets de la nostra història que es van quedant empaquetats en caixes fins ves a saber quan. Potser fins que deixin de ser tristos. He de sortir d'aquest roc i fer un pas endavant, que sigui e...

Avui t'ho dedico a tu. Tu ja saps qui ets. Ets la persona més màgica que conec. Fa ja uns quants anys que ens coneixem i sempre has sigut especial. I avui m'he adonat que a part d'especial ets màgic... perquè avui, has tornat a fer màgia! Avui no veia colors quan mirava més enllà de demà, feia ja masses dies que no era capaç de dibuixar un somriure i no trobava ni il·lusió ni motivació per enlloc. I no em preguntis per què però t'he escrit. I un altre cop ho has aconseguit. M'has fet veure que hi ha colors, que jo sóc de colors, que puc somriure i que sempre hi ha a qui li agradarà el meu somriure! Que qui no et valora no es mereix ni un minut del teu temps. Feia molt temps que no parlàvem i si d'alguna cosa m'arrepenteixo és de no haver-ho fet abans. Però potser el moment era ara i avui. Has aconseguit tantes coses amb tan poca estona! I com ja t'he dit no sé demà estaré millor o pitjor, el que si sé és que ara veig les coses des d...

Què és la por? Aquest cap de setmana he participat a la meva primera cursa cicloturista. Era un repte enorme per mi. Molts km, molt desnivell, molta gent, molta pressió, i podria fer la llista encara més llarga. Vaig tenir molts dubtes des del dia que m'hi vaig inscriure. Però al final la vaig fer. El plantejament era senzill: et fa por no fer-ho bé, no acabar, fracassar? Si. Però què era pitjor, provar-ho i no aconseguir-ho o quedar-te amb el dubte de que podria haver anat bé? La por és un estat que amb certa mesura ens va bé, ens fa ser prudents, en fa no arriscar-nos en situacions que ens posen en perill, ens accelera el pols, ...  Però una por excessiva ens bloqueja, ens reprimeix, fa que no visquem, ens impedeix ser feliços. Per por molts estaríem encara vivint a casa els pares, no hauríem après a anar en bici, no ens aparellaríem mai perquè ens fa por que ens deixin! No sortiríem a la muntanya de nit... No aprendríem a esquiar, la gent no es casaria ni tind...

Avui demano perdó. Demano perdó perquè he traït la confiança d'algú especial. D'algú important fins a infinits. D'algú que no sap fins a quin punt és important. Durant mesos hem cultivat la desconfiança i això m'ha portat a actes bruts i immperdonables. Per això demano perdó. Sóc culpable, ho he fet, i les mentides són les que m'han conduït a la desconfiança i la desconfiança a fer el que he fet.  No m'agraden les mentides, i aquestes són les que m'han portat fins aquí. Quan tinc dubtes em mengen per dins. Em van fent petita mica en mica. I he de saber. Vull saber. Quan entenc les coses és quan puc passar pàgina i deixar-les enrere. Descobrir algo i no explicar-t'ho hagués sigut pitjor creu-me. Perquè guardar-ho a dins només hagués sigut una bomba de rellotgeria que hagués explotat i hagués sigut fatal. No confessar el que he fet a la llarga hagués sigut pitjor i hagués acabat amb tota opció a amistat. Confessar-ho t'ha fet mal, he t...